Thoughts

La meva obra ceràmica es centra actualment en l’èsser humà, i en algunes ocasions amb la seva integració amb els animals. He passat un procés lògic que és el de la fabricació d'objectes en ceràmica, el qual ha durat alguns anys, per a passar, o almenys intentar-ho, a explicar sentiments. Una cosa difícil, ja que darrere d'un rostre o de la figura d'un nen, una jove o un home, darrere de la seva forma amable, sempre busco la ironia, la compacidad, l'absurd. Pretenc ensenyar alguna cosa molt evident, però que, paral·lelament, digui alguna cosa més als qui les mirin o les posseeixin.

Des de fa molt de temps he renunciat a copiar la naturalesa en la seva forma mineral o vegetal, ja que sempre em guanya ella. Res no es pot comparar als colors de la terra, a la teixidura de les conquilles o a la suavitat de les pedres, em limito a tocar i mirar. En el meu treball de professora de ceràmica intento que els meus alumnes vegin, interpretin i respectin el meravellós del resultat de l'acte de barrejar les matèries i transformar-les dintre del forn, i per aquest procés troben un camí creatiu personal.

Sí, m'agrada el rostre de les persones, siguin adults o nens, els seus ulls i la seva boca resulten tan expresius que intento paralitzar-los, retenir-los i fer-los eterns, dintre de l'eternitat que ens dóna l'argila. Sincerament, m'agradaria que no quedessin simplement com una anècdota decorativa, si no que transmetin sensacions tremendament humanes.

Les meves quietes nenes i els éssers als quals jo interpreto de vegades s'independitzen, no responen al que vull explicar, i jo que els deixo, ells saben millor que ningú el meu estat d'ànim, que és el meu i el seu. La seva independència em té fascinada, sé perfectament que és la matèria amb la que treballo el que condiciona el meu treball, però és millor imaginar que no, que es pot ser més lliure.

Un petit plec de l'argila em permet continuar modelant de manera molt diferent al dissenyat.

Crec que estic en un camí personal, de tendència figurativa, que no em molesta en absolut, ja he passat en altres èpoques per l'abstracció. És com si retornés als meus orígens que van ser el dibuix i la pintura.

Noia, quan m'escoltes el teu pèl enrogeix, i necessito colorant carmí per a donar-li el seu to, la corba de la teva boca és tallada amb un ganivet i els teus ulls em recorden a molts  altres  els quals he mirat fugaçment, als quals l'òxid de ferro i el feldespat donen lluentor.

Puja, no caiguis, aguanta, moldèjat, la meva petita obra, petit nen vist en Birmània, Àfrica o Barcelona. Somriu i mira perplex aquest món absurd. Quina sort, fet d'argila, contens gran part de les matèries del nostre univers, però no sofreixes, paralitzat i insensible representes bé o malament el que jo pretenc dir, que estàs trist, manipulat i torturat, que li falten parts del teu cos i de la teva ànima..

La meitat del cos és suficient, no és necessari més, si és expresiu, de vegades un sol ull, però gairebé sempre trobo tristesa en els teus trets, somriu, no vols?. Okay, jo tampoc, també estic trista com tu, sí tu, petita noia, ets víctima i agressora alhora, inquieta, despiadada o tendra, mous dintre de mi impotències i limitacions, no vull modelar-te a tu, vull expressar odi, pena, tendresa, vull estrènyer l'arcilla, vull modelar-te a tu, vull expressar odi, pena, tendresa, vull estrènyer l'argila tova, fer-la passar pels meus dits, barallar-me amb la matèria, valorar la seva expressivitat . No parlar de forma figurativa, deixar-me dur com tu i dictar les meves normes, però Forn, digues-li que no es mogui, ni es trenqui, digues-li que la meva experiència li dóna vida, que tu l’estimes com jo, que li dónes color i l'endureixes, digues-li que és bella i forta i que els dos l'estimem i que segurament viurà més que nosaltres..

L'home amb el seu barret de paper i el seu ocell exòtic mira sense mirar, rei de la res. Dues figures maquillada i desmaquillada em recorden el camerino dels actors de l'Opera Xina. Quatre ulls miren tendres ,tant com el petit ocell que tenen en el cap. El noi i el seu gos són petits reis quan passegen pel seu barri ( ciutat). Els nens trets del seu context cavalquen en cavalls d'argila..

Nens “normals” que juguen sense jugar, que miren sense mirar, que somriuen sense somriure i que parlen sense parlar. Chinetes adoptades, ninetes que veiem també tretes del seu origen, que quietes esperen el seu futur.

Tots els meus personatges, els quals sofreixen i els quals són feliços, em donen un motiu perquè cada dia quan obro el forn, em senti millor i tot recobri el seu sentit, encara que com he dit abans, només voldria poder estrènyer la matèria, barrejar-la, donar-li color, transformar-la i veure que passa, però segurament seria tan modest el resultat, que no serviria de res, i sortiria corrent a trobar en el seu origen, la terra, la sorra, les pedres, les plantes, l'aigua i tot el que em commou.

Teresa Gironés Villanua
Estudi: C/Verdi, 44 baixos 08012, Barcelona
www.teresagirones.es
This email address is being protected from spambots. You need JavaScript enabled to view it.